ENTREVISTA EN: “lo Rondinaire”

 

Entrevista en “Lo Rondinaire”

 

Barraycoa 3
Javier Barraycoa.

Javier Barraycoa (Barcelona, 1963) és sociòleg, doctor en filosofia, escriptor i professor. Ha publicat diversos llibres sobre sociologia i sobre la hispanitat de Catalunya, alguns imprescindibles per evitar la contaminació de la historiografia nacionalista, com ara ‘Historias ocultadas del nacionalismo catalán’, ‘Cataluña hispana: historias sorprendentes de la españolidad de Cataluña y el fraude del nacionalismo’ o ‘Los (des)controlados de Companys’, on desmitifica la figura de Lluís Companys.

Catòlic i patriota, va ser un dels fundadors de Societat Civil Catalana (encara que ho neguin) i abans de Somatemps, essent des d’aleshores un primera espasa en la defensa de la hispanitat de Catalunya i en el combat contra el separatisme català. Somatemps és una organització que té una curta vida, només quatre anys, però que ha estat, i continua sent, capdavantera en la mobilització ciutadana contra el «procés», sent impossible entendre la gran manifestació del passat 8 d’octubre sense la feina anterior d’aquesta i altres entitats. Somatemps defensa que la Catalanitat és una concreció de la Hispanitat, i podeu trobar a la seva web informació sobre les seves activitats, anàlisis d’actualitat, articles d’opinió, històrics i documents on desenvolupen aquesta idea. Aquest humil blog agraeix al professor Barraycoa la seva atenció i la seva valoració de la situació política de Catalunya.

 

  • LO RONDINAIRE: Després de les detencions del “Jordis”, què passarà a Catalunya? Quina serà la resposta del separatisme?
  • JAVIER BARRAYCOA: «La detenció dels dirigents de les dues grans associacions cíviques (subvencionades) separatistes, ha provocat un fort ressentimentPerò també demostra el desgast del nacionalisme. Les respostes al carrer són escasses i no tenen la força que esperaven. Hem de pensar que el nacionalisme està cansat i que hi ha molt d’artificial en ell. Per això, aquestes dues associacions que havien mobilitzat centenars de milers de persones els 11 de setembre, ara semblen paralitzades».
  • LR: Què passarà amb el 155?
  • JB: «És terreny desconegut. L’article 155 de la Contitució no està desenvolupat ni amb lleis ni reglaments. És molt genèric i pot prendre’s de moltes maneres. De fet les llacunes legals que es produiran seran enormes. Crec que el Govern cedirà a les peticions del PSOE i aplicarà el 155 en el menor dels àmbits possibles: economia (que ja està controlada pel Ministeri d’Economia), tema de Mossos, però temen la desobediència de comandaments intermedis (molt polititzats) i possiblement un control tècnic del govern de la Generalitat. Sigui com sigui els nacionalistes posaran tots els pals a les rodes. I així tampoc es pot governar».
  • LR: Creu que s’ha produït una fractura social o es pot produir? En cas afirmatiu, creu que serà possible superar-la i retornar a un ambient de concòrdia?
  • JB: «Lamentablement la fractura social ja hi eraS’ha germinat durant dècades. Simplement ara s’ha fet explícita. Anem a un model basc, on dues societats viuen en paral·lel, en el mateix lloc geogràfic, però la interacció és mínima. Així no es pot aconseguir un ben comú. Potser quan hagi passat un temps tot semblarà calmat, però la ferida està aquí i és profunda».
  • LR: Existeix realment una manca de llibertat a Catalunya? Si es així, qui la pateix?
  • JB: «El nacionalisme és una totalitarisme que necessita “eliminar” a l’enemic i crear una sensació d’alliberament en els propis. Per tant, excepte per a una elit burgesa, Catalunya és ja un model totalitari».
Somatemps 4
Somatemps en una manifestació a Via Laietana (Barcelona).
  • LR: Quina responsabilitat tenen els polítics nacionalistes catalans? I els no nacionalistes (PP, C’s, PSC)?
  • JB: «La responsabilitat és compartida per tots els partits. Ciutadans és un nouvingut però ja va entrant en el joc. En el fons, sota el problema nacionalista hi ha un més estructural i profund: la partitocràcia. El nacionalisme mai hagués arribat fins a on ha arribat sinó fos pel interès dels dos grans partits per governar a qualsevol preu. Estem pagant una transició artificial, en la qual es van realitzar uns pactes per beneficiar a una elit social a canvi d’anar ofegant la societat civil. Els partits nacionalistes, per sobreviure enmig d’un bipartidisme pre-dissenyat en els orígens de la transició, han hagut de realitzar una obra d’enginyeria social per tenir un pes més fort. Ara veiem el resultat».
  • LR: Quina opinió li mereixen els mitjans de comunicació catalans en relació al tema de la secessió de Catalunya? I els nacionals?
  • JB: «TV3 és un clar exemple de la creació d’un matrix particular. Si veus la televisió autonòmica entres en una realitat paral·lela. Però els mitjans de comunicació nacionals no són millors. Segueixen les seves pròpies lògiques de dominació i poder i control del pensament. Els seus aparents atacs al nacionalisme (que per cert són escassos) res tenen a veure amb la professionalitat o el patriotisme. Estem davant uns poders fàctics que superen als partits i les polítiques locals. Per això veiem tantes incongruències que no entenem».
  • LR: Quin paper ha jugat l’escola en la construcció de l’imaginari nacionalista?
  • JB: «L’educació és un dels instruments més poderosos dels estats moderns. El sociòleg Karl Mannheim deia que cap sistema polític pot sobreviure si no s’harmonitza l’educació als principis del sistema polític. Això pot ser tant per bé com per mal. En aquest cas, la construcció d’un imaginari nacionalista a través de l’educació, és una bomba de rellotgeria. Per aquest motiu el diàleg amb els nacionalistes és ara com ara impossible. Hi ha dues cosmovisions enfrontades. Però més em preocupa que l’Estat espanyol no tingui si més no una proposta educativaTot el sistema educatiu està sustentat en els principis ideològics de l’esquerra. Així ho va dissenyar Rubalcaba quan va ser ministre d’Educació, i el PP no ha canviat gens».
  • LR: I l’Església a Catalunya?
  • JB: « La resposta és molt senzilla. Sense una Església catalanista avui no existiria el catalanisme. Tota l’energia mística del nacionalisme ha sortit dels ambients eclesials. El nacionalisme, gràcies als capellans i bisbes catalanistes, s’ha convertit en una religió substitutiva del cristianisme. D’aquí la seva força. Això és el que mai entendran a Madrid. Hem de pensar que les primeres fornades de joves radicals, la majoria sortien dels esplais parroquials».
Esglésies separatistes
La nació, el nou ídol del separatisme.
  • LR: Quina responsabilitat tenen els diferents governs nacionals del PP i del PSOE des de la Transició?
  • JB: «Pràcticament tota. Bé, el PP no existia però sí la UCD que vindria a representar el mateix. La transició no es va fer per la democràcia sinó contra el franquisme. I per justificar-se, els més antifranquistes eren els que venien de famílies franquistes. Com he dit, tot el sistema electoral (llei de 1977, actualment vigent) es va dissenyar perquè hi hagués només un partidisme. Per evitar certes tensions, i per escapar de l’acusació de franquistes, la dreta espanyola va voler donar un espai als nacionalisme. Per a això va dissenyar el contingent basc, a causa de la brutal pressió d’ETA, i a Catalunya amb concessions de competències».
  • LR: Què els hi ha faltat a les organitzacions civils que defensen la unitat d’Espanya per tenir rellevància política i social?
  • JB: «Des que al segle XIX es va començar a construir l’Estat liberal, del que ara som hereus, el clientelisme va ser la norma política per excel·lència. Exceptemoviments populars com el carlisme, o radicals com els republicans federals, els grans partits eren un reflex del caciquisme clientelista. Per això ni carlistes ni republicans federals solien participar en les eleccions. Però mantenien la seva vida social molt activa en els seus cercles o ateneus. Qui va governar Espanya durant un segle va ser el partit liberal, bé en la seva branca moderada, bé en la radical. Després de dos segles de política clientelista, la societat civil ha anat morint. Ningú es mou si no és per una subvenció. Hem de contemplar com als Estats Units és a l’inrevés, són les organitzacions civils les que nodreixen de recursos als partits polítics, i així poden controlar-los. A Espanya és exactament a l’inrevés».
Barraycoa
Javier Barraycoa amb un dels seus llibres.
  • LR: És diferent la classe dirigent catalana de l’elit de la resta d’Espanya?
  • JB: «Hi ha una diferència de matís. L’elit madrilenya, encara que gairebé ningú havia nascut a Madrid, era molt de cacics i el seu poder es fonamentava al món rural i el control burocràtic de l’incipient Estat. Per contra, la burgesia catalana es fonamentava en el seu poder industrial. La seva forma clàssica de fer política era pressionant als governs de Madrid. Això li permetia alliberar moltes energies i no perdre-les a atendre una burocràcia. Paradoxalment, amb l’autonomia catalana de 1980, la burgesia catalana ha perdut aquest ímpetu innovador i força econòmica, per acabar convertint-se en buròcrates i funcionaris. La burgesia catalana està agonitzant precisament per dedicar-se a fer allò que avorrien de Madrid: buscar desesperadament ser funcionaris».
  • LR: Com és possible que un partit burgès com CiU (ara PDeCat) vagi de la mà d’un partit marxista i revolucionari com les CUP?«
  • JB: «Hi ha dues explicacions. Primer perquè la burgesia catalana ha perdut el seu instint d’elit i supervivència i s’està cavant la seva pròpia tomba. Segon, qualsevol revolucionari que hagi llegit el manifest comunista sap que Marx deia que perquè la Revolució sigui possible, ha d’explicar-se amb certs elements burgesos. En si mateix la burgesia ja va ser un moviment revolucionari que va tombar l’Antic Règim. Per enfonsar la burgesia, fa falta la participació d’una part de la burgesia. Això és una llei històrica que veiem que ara es compleix perfectament en aquesta estranya relació PDECAT i CUP».
  • LR: Què pensa de la batalla exclusivament legal que està donant el senyor Rajoy a la rebel·lió del govern de la Generalitat?
  • JB: «Des de Gramsci i abans, sabem que tota batalla política que es guanyi, si no compta amb el suport d’una hegemonia cultural, s’acaba convertint en estèril. EL PP, o millor dit l’Estat, té un instint de supervivència i mitjans per lluitar contra el secessionisme. Tard o d’hora hi haurà victòria política però derrota cultural. Ni l’Estat ni el PP poden derrotar culturalment al nacionalisme perquè no tenen política cultural. No tenen gens que oferir ni transmetre. I quan es planteja alguna qüestió cultural essencial, temen ser acusats de retrògrads, feixistes …. el complex serà la causa de la mort del PP
  • LR: I, finalment, digui quin futur preveu per a Espanya a curt i mig termini, si us plau.
  • JB: «És la gran pregunta. Hi ha moltes variables que determinaran el futur d’Espanya. Potser la més objetivable és la variable geopolítica. L’Estat pot vèncer l’actual pols al separatisme essencialment per dues causes: Europa no vol inestabilitat ni entrar en una dinàmica de reivindicacions nacionalistes. Si Europa fa fallida, L’estat espanyol deixarà de tenir aquest suport fonamental. En segon lloc, l’Estat espanyol està en fallida tècnica. No hi ha una revolució social, perquè les pensions i serveis mínims es mantenen. Però això és a causa que el Banc Central Europeu segueix comprant deute».

 

Un comentario en “ENTREVISTA EN: “lo Rondinaire”

  1. SCC correa de transmisión del PPSOE y C’s convoca una “manifestación” el 29 O para frenar el ímpetu Patriota. Los que la secunden que luego no se quejen de la manipulación de esta asociación de corte liberal.

    Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s